Viatget: Florència

Fa un parell o tres de setmanes vaig fer el meu primer viatge amb amics Erasmus. En aquesta ocasió es tracta d’un viatge per Pisa, Florència i Bolonya d’un cap de setmana montada per una associació Erasmus. Ja havia estat a Florència abans però em va semblar una bona idea tornar-hi, a més de poder visitar la famosa Torre de Pisa i la ciutat de Bolonya.

Primeres dues setmanes a Torino

Després de marxar ja fa unes dues setmanes de Barcelona, ja estic en condicions de relatar una mica la meva experiència a aquesta ciutat del nord-oest d’Itàlia. En només aquests dies han passat moltíssimes coses, així que hauré de seleccionar el que diré, perquè sinó podria escriure un llibre…

Ciao ciao

Bé, doncs ha arribat el dia.

Demà al matí, com molts de vosaltres ja sabreu, marxo cap a Torí (Itàlia). Seré allà gran part del pròxim any i mig, on acabaré els crèdits d’assignatures que em queden pendents i faré el projecte final. En resum: hi vaig a acabar la carrera.

No puc dir que hagi estat una decisió fácil de prendre, pero he cregut que té més implicacions bones i dolentes… i al cap i a la fi tampoc marxo per sempre!

Deixo aquí molts i molt bons amics, deixo aquí tota la família, i és una cosa que m’està costant i em costarà molt, encara que a vegades costi expressar-ho com és degut: odio els comiats.

Aniré venint cap a casa sovint: no només per Nadal i Setmana Santa sinó que també altres caps de setmana; de la mateixa manera, espero que vingueu vosaltres a fer-me una visita!

No voldria allargar-me més, ni posar-me melodramàtic. No cal dir que no vull prendre el contacte, ni molt menys, així que no us desfareu de mi tant fàcilment.

A més, aniré parlant de la meva estada al blog, http://enaldi.wordpress.com.

Ens veiem!

Enllaços | Foto

Erasmus, marxar o no?

Al principi de tot del blog ja vaig explicar-vos que havia rebut una plaça per acabar la carrera fora, mitjançant una beca Erasmus. Però com qualsevol pensarà, i encertadament, és que això no ve com un bolet, que creix de cop, sinó que hi ha un procés darrera fins al moment de dir: què carai, que marxo!